Que n'aprenguin

Bones notícies!

He Matat un Ànec Mut

Avui he matat un ànec mut i, un cop desplomat, l’he bescanviat per un bitllet de 20 euros. He portat el tros de paper a la llibreria i me l’han canviat per un llibre i dues monedes de dos euros.

El volum porta per títol “La Solució Cambó”, el signa Francesc Pujols i és una interviu política que Francesc Pujols fa a ell mateix. Els editors estableixen paral·lelismes entre la situació política del moment en que es va escriure i l’actual. Reprodueixo un fragment:

-I que en penseu del moment actual?
-Espeterrant, magnífic i esplendent. El millor de tots per les possibilitats, que si no s’espatllen, poden donar grans rendiments.
-Voleu dir?
-Hem arribat al punt més brillant i més concret de tots els de cent trenta anys d’actuació política catalana, que acompanya constantment la renaixença de la nostra terra, que va començar el dia primer de l’any 1800, a la una en punt de la matinada, quan tothom dormia, perquè aleshores l’entrada d’any i de segle no se celebrava tant com ara.

Torno a casa

El meu viatge a Rússia no podia començar millor. Embarcat en un submarí nuclear de l'exèrcit soviètic, vaig conèixer tres mariners russos que, seduïts per la meva disfressa de Diana Caçadora, em volien posar un apartament a la zona alta de Sevastopol i em van prometre una vida plena de vodka, caviar rus i míssils balístics.

Vaig estar a punt d'acceptar la seva oferta, però gràcies a la televisió via satèl·lit vaig saber que la pluja queia generosa damunt la que, fins aquell instant, havia estat la meva pàtria. I vaig pensar en els bolets i en el concert que l'astre (intercomarcal) feia no gaire lluny de la meva barraca.

Enrere queden el caviar, el vodka, els míssils balístics i els cors fets bocins de tres mariner russos. Torno a casa.

Sóc una dona sexy i primitiva

Avui he enllestit els preparatius pel viatge a Rússia, m'he disfressat de Diana Caçadora i guarnit d'aquesta mena puc dir ben alt i fort allò que sempre havia volgut dir i no podia: Sóc una dona sexy i primitiva i ja tinc hotel a Rússia!

La campanya per la República Primitiva de Catalunya i la invocació dels Drets Prehistòrics continua en aquest blog rudimentari.

Text del missatge:

Distinguidos amigos de España,

Somos el pueblo de Catalunya que os saluda con un “buenos días” y se despide con un “passi-ho bé".

Atentamente,

El pueblo de Catalunya

Destinataris possibles:

Grupo Parlamentario Partido Popular
grupo.popular@gpp.congreso.es

PSOE: Escríbenos un e-mail
infopsoe@psoe.es

Alfonso Guerra, President de la Comissió Constitucional
alfonso.guerra@diputado.congreso.es

Em vestiré de dona i fugiré a Rússia

Ens arriben notícies molt preocupants. Els polítics no saben fer la seva feina i ara toca que el poble tregui les castanyes del foc. Com deia Francesc Pujols, en situacions com aquesta només hi ha dos camins possibles: suicidar-se o vestir-se de dona i fugir a Rússia. Em vestiré de dona i aniré cap a Rússia. Els primitius som gent molt ben educada i abans de sortir de viatge sempre ens acomiadem. Abans d'acomiadar-nos, sempre diem sempre bon dia. Envio aquest missatge electrònic:

Distinguidos amigos de España,

Somos el pueblo de Catalunya que os saluda con un “buenos días” y se despide con un “passi-ho bé".

Atentamente,
El pueblo de Catalunya

i el dirigeixo a:

Grupo Parlamentario Partido Popular
grupo.popular@gpp.congreso.es

PSOE: Escríbenos un e-mail
infopsoe@psoe.es

Grupo Parlamentario Izquierda Unida
olga.alberdi@gpiu.congreso.es

Alfonso Guerra, President de la Comissió Constitucional
alfonso.guerra@diputado.congreso.es

Des de la modèstia d'aquest bloc elevo al cel aquest esgarip que surt de les profunditats d’Internet. Que els tam-tam de la blogosfera difonguin aquest comiat. Que els missatgers electrònics multipliquin aquest retruny atàvic i ancestral. Ara és l’hora primitius.

El nuevo Pascual o la Prostitución

Arribo tard però arribo. L'enrenou de l'Estatut ha revifat moderadament la memòria de Francesc Pujols (al cel sia), profeta i sublim sacerdot de la religió catalana. Els tam-tam de la blogosfera se n'han fet un cert ressò. Els de la comunicació audiovisual han fet un reportatge sense gust.

A mi, una força estranya i tel·lúrica m'ha portat al subterrani i he pres un volum amb les paraules del profeta. Nostradamus era un afeccionat. Sembla evident que parla d'aquests dies de tardor i de Pasqual Maragall. S'acosta tempesta:

Escuchad el rugido de la revolución.
El pueblo se levantó sobre el reino en donde vivía Pascual.
Y el pueblo es la primitividad de la fuerza y la fuente de la vida, porque en él hay el eterno renacer y el nunca cansarse. En aquel tiempo las gentes se levantaron contra los privilegiados.
Porque los ministros habían fomentado la luz en los hombres por vanidad de palabras.
Y los hombres tomaban la luz, no porque venía de los ministros, sino porque era luz. Porque, ¿quién sabe de dónde vendrán los resplandores?
No siempre del oriente vendrà la claridad.
He aquí que los palacios cayeron sobre los escogidos.
Y los principales fueron el lodo de las ruinas.
Por encima de los que se habían sentado más alto pasaron las ruedas de los carros.

Les Noies del Bikini al Planeta dels Dinosaures

He entregat la citació judicial a un senyor funcionari i m'ha dit que era un "exhort". Jo, que no sé llatí ni entenc de lleis, per si de cas, li he dit que era un fill de puta. El tipus no s'ha inmutat (s'ha de ser molt sofert per exercir l'ofici de funcionari judicial) i m'ha donat un altre paper. Després ja diré que posa en aquest paper. Avui és un dia de per a les celebracions:

Llegim al diari de Girona que un escamot indiket s'ha infiltrat en territori enemic. Ha irromput a la vila d'un patrici i s'ha orinat a la piscina causant un gran perjudici a la instal·lació lúdico-esportiva. Des d'aquí vull donar l'enhorabona al cabdill Bohemi per aquesta important victòria.

Celebre-m'ho tots ensems gaudint aquesta petita joia del cinema primitiu que és: "Les Noies del Bikini al Planeta dels Dinosaures".

Amusic Ganivet a la picota

Les autoritats romanes m'han localitzat i m'acusen de sedició. Els advocats em recomanen que menteixi, que els segueixi el joc. Però jo no sóc pas d'aquesta mena. Els diré que no reconeixo l'autoritat dels magistrats, que no crec en el dret romà, que em regeixo per lleis prehistòriques i codis ancestrals. Togat, vas errat si creus que m'intimides. Jo tinc un ganivet i no me'l podràs prendre.

¿Te acuerdas Jose?

Plaça Catalunya, mitjanit. Dues reines mexicanes disfressades de turista estableixen una sincera amistat amb cinc adolescents nordafricans. L'astre crida Amanita Muscaria i una senyora de Ciudad Real es posa contenta. La jovenalla del marroc convida a haixix a les mexicanes, que vibren amb el concert sense entendre res del que diu el bípede cantor. Sona una nova melodia que sí reconeixen. És una cançó per a intelectuals que lloa les bondats del sistema fluvial mesopotàmic. Una de les reines mira a la seva companya amb els ulls brillants i li diu: "¿Te acuerdas Jose?".

La venus de les cuixes

En el racó més recòndit d'Internet he tingut un contacte místic, diví. Una venus primitiva m'ha mostrat les seves corves. Ben aviat he comprés que es tractava d'una antiga deesa de la fertilitat i m'ha semblat convenient compartir aquesta visió joiosa amb els prehistòrics i prehistòriques que es perden en aquesta modesta caverna.

Aplec íber a Ullastret

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el tradicional aplec íber d'Ullastret en el que l'equip d'arqueòlegs ens ha ajudat a interpretar els resultats de les darreres excavacions. Encara que la premsa local avançava el descobriment d'un edifici militar, el que hem pogut imaginar amb més claretat ha estat una barraca d'alt estànding que servia d'habitatge a l'aristocràcia indigeta. 1.043 m2, gran saló de reunions, sortida d'emergència i calefacció de llenya a totes les habitacions. Les parets del saló tenen un estucat blavós que a la senyora de la foto no l'hi ha acabat de fer el pes.

Després de la visita et quedes amb una sensació agredolça. El jaciment és ric i encara amaga moltes coses, les excavacions només han destapat un 10% del poblat. Es veu que el pressupost només dona per un mes de feina. Tot plegat demostra que encara vivim en un país governat per romans.

Els propers 1 i 2 d'octubre es celebra el 5é cap de setmana ibèric amb activitats especials a tots els jaciments. Trobareu més informació aquí.

Unes paraules en íber

Bir bilosbonés batir ibeitikebatir bilosbaskate, laurbimbatir sortikebatir derbatibi bolskokate. Bilosbitibatir lakuarkisbatir derbatibi belesborkate derbatibi. Rkisbatir atinbonesbatirs bonkoka, S. Baibatibi akirtibasbatir belsbetibatir ka u ikade.

Irika kolbir be bakonteker

Rbati(r) beitikebatirti

Transcripció del plom ibèric del poblat del Castell. La imatge, però, correspon a un que hi ha a Ullastret.

Cuc de terra

Per cicumstàncies que no venen al cas avui he visitat Barcino. Quin poble més estrany. La gent viu amuntegada en barraques verticals i camina molt de pressa . Les noies laietanes s'unten les aixelles amb barres desodorants.

L'exit més notable d'aquesta tribu és, sens dubte, la domesticació del gran cuc de terra que utilitzen com a mitjà de transport. La voracitat del monstre és tan gran que el subsòl del poblat és un entramat infinit de galèries subterrànies.

Nota: Ens notifica un indiget que els romans han localitzat un dels nostres arsenals secrets i han requisat un bon grapat d'armes. Cap problema, en tenim més.

Moreneta del Garraf

D’entre totes les verges de ca nostra, no n’hi cap que llueixi amb la mateixa intensitat que la de Montserrat. La singularitat més destacable d’aquesta talla de fusta és el color negre de l’epidermis diví.

Certament es tracta d’un cas excepcional, però no únic. De fet, és un tret força comú entre verges trobades d’arreu del món. Per aquesta raó hi ha qui creu que el color fosc evoca un culte de fecunditat tel·lúric i neolític.

Un exemple ben nostrat d’aquest simbolisme cromàtic el tenim amb la Venus de Gavà, una figura antropomorfa de dimensions reduïdes procedent del jaciment arqueològic de les mines prehistòriques de Gavà. Representa una Venus d’ulls solars i mugrons puntxeguts. És de ceràmica de color negre, està asseguda i té el mateix nas que la morena de la serra. Simples coincidències?

Ha arribat el moment de dir les coses pel seu nom: la Verge de Montserrat la suplantació catòlica d’una Venus primitiva.

Per aquestes raons i moltes més:

Visca la Venus de Gavà!
Visca la Catalunya Pagana!

Si teniu ganes de veure aquest mite eròtic del neolític en directe aquest enllaç us ho posa més fàcil. En aquest altre, trobareu informació sobre les mines prehistòriques

El bolet més exquisit

Als ausetans ens agraden molt els bolets. Tant és així, que quan arriba la tardor ens envaeix una follia atàvica i anem a les Guilleries a la cacera d’aquests petits tresors naturals. Rossinyols, rovellons, fredelucs, brumoses, peus de rata, llengües de bou i trompetes de la mort... Tots ens semblen deliciosos. Però el bolet més preuat i exquisit és, sens dubte, el matamosques, també conegut com reig bord, oriol foll o Amanita Muscaria.

Ens el mengem de totes maneres: a la brasa, saltejat amb all i julivert, en truita i, fins i tot, amb el cafè amb llet. De fet, assecats al sol i sucats en una bona tassa de cafè amb llet de bon matí és com més bons resulten ja que així es disfressa el seu gust amarg i vomitiu.

El cas és que la seva ingesta no és fa precisament amb finalitats gastronòmiques. Els prehistòrics mengem bolets per eixamplar la nostra percepció i fer visibles follets, mainarons, nans i tot un reguitzell d’éssers simpàtics i juganers. A més, ens proporcionen una força sobrehumana com només la tenen els gegants.

Hi ha qui el considera un metzina perillosa i mortal. El cert és que el matamosques no és apte per tothom. Només les ànimes lliures i primitives de veritat poden consumir-lo sense riscos.

En aquest enllaç trobareu el manual d'instruccions (en anglès) de l'Amanita Muscaria.

Art Carpetà-vetònic

Els carpetans i els vetons són dues tribus primitives que campen alegrement pel territori que s'esten entre els rius Duero i Guadarrama. Poca cosa sabem d'aquesta bona gent. Les seves viles s'assenten en terrenys abruptes i escarpats. Els seus habitants viuen en coves (artificials o naturals) modestament equipades. Els que treballen (pocs) es dediquen a la transhumància d'animals banyuts. Els invasors romans, i tots els que han vingut al darrere, els han considerat una colla de salvatges analfabets i curts de gàmbals. Ens sembla una greu falta de consideració: carpetans i vetons són uns artistes molt grans.

Per tot el seu territori de pastura hi trobem unes escultures descomunals i rudimentàries que la gent d'allí anomena "bichas", "verracos" o "Toricos". El significat d'aquestes singulars manifestacions artístiques ens és totalment desconegut, però la seva bellesa elemental mereix una mica més de consideració per part d'aquells que fan servir l'adjectiu "carpetovetònic" de forma pejorativa.

Tots aquells interessats en l'art carpetà-vetònic poden gaudir de les imatges que hi ha en aquesta pàgina (el disseny i la navegació són força primitius).

Bon Dia Internacional de les Verges Trobades

Com diria un bon catòlic, els primitius sóm gentussa pagana per definició. No obstant, avui voldria afegir-me a tota la patuleia cristiana i felicitar a totes les Núries, Queralts, Saluts, Font Romeus, Meritxells i etcèteres que celebren la seva onomàstica el dia d'avui.

La categoria de les "Verges Trobades" engloba un seguit de Mares de Déu venerades a partir de la troballa d'una figura religiosa en un lloc insospitat. Al fons d'una caverna, enterrada en un camp, amagada en unes branques... El fenomen es reprodueix arreu del món. Molt sovint, l'encontre ve acompanyat de fenomens sobrenaturals. En d'altres ocasions és totalment accidental.

Quan succeix un fet tan inusual sempre apareix un capellà que explica que, en realitat, és tracta de la Mare de Déu. D'aquí que l'increible Jesús destaqui per ser l'home amb més mares del món i totes elles verges.

Per tant, el que la tradició catòlica, apostòlica i romana ha disfressat de Mares de Déu trobades, no són cap altre cosa que divinitats prehistòriques, femenines i terrestres que els nostres ancestres adoraven amb devoció. Els savis les relacionen amb el culte a la mare terra i els ritus de fertilitat.

En definitiva, que avui és el dia de la mare terra i una dolça pluja li dona la benvinguda.

No voldria acabar aquest post sense recomanar un enllaç que aplega un seguit de posts dedicats a l'arqueologia de la venus prehistòrica del bloc Barcelonetes. D'allí hem manllevat la pintura rupestre que acompanya aquestes ratlles.

Ritus funeraris

Gran part del poc que saben els historiadors sobre les investigacions antigues prové de la investigació arquelològica en tombes i enterraments. L'existència de ritus funeraris més o menys complexos ha servit als acadèmics per bastir tot tipus de teories i per demostrar que els humans prehistòrics ja sabien que després de la vida terrenal hi havia un viatge al més enllà.

El llegat monumental dels pobles del megalític evidencien una societat complexa i amb una notable capacitat de mobilització. Com si no podien afrontar construccions tan difícils i enginyoses com el dolmen que encapçala aquest post?

Així, tombes i enterraments esdevenen pels arqueòlegs un indicador que testimonia el grau de complexitat d'una civilització i aporten pistes importantíssimes sobre la cultura i les creences de pobles perduts en la boira del temps. Un exemple ben clar el trobem en les piràmides dels faraons que han permès imaginar un Egipte gran amb una cultura rica i plena.

El dia que els arqueòlegs del futur procedeixin a excavar els nostres cementiris per construir-hi una autopista de 10 carrils descobriran una civilització petita, pobre i material. Res a veure amb els anys daurats de l'espècie quan els home jeien sota terra acompanyats d'un parell d'ullals de Mamut.

Quan m'arribi l'hora voldria acomiadar-me de la meva gent amb un ritual primitiu i modest. Una incineració que facilitaria el transport les meves restes al recinte sagrat de Savassona (el savassonés). Des de dalt de les pedres de St Feliuet les meves cendres volaran. Me n'aniré amb el vent i la meva matèria es fondrà amb la terra, mare primigènia dels primitius.

Vacances de primitiu

Benaurats companys prehistòrics, troglodites i altres despistats que venen a distreure's en aquest modest bloc,

Amusic Ganivet torna després d'unes vacances de primitiu que han consistit en un viatge per contrades llunyanes i en uns dies de tranquilitat megalítica en terres ceretanes. Allí, en una cova que ens han deixat, hem sentit la crida ancestral i hem gaudit la vida en primitiu.

L'estada també ha servit per explorar Eina, una amicable localitat ceretana on fa uns quants milers d'anys visqué un grup humà amb una marcada inquietud momumental. Tres dòlmens, un mènhir i un pont megalític en són la prova més evident.

I serem Déus

El nostre viatge a contrades llunyanes ens ha fet entrar en contacte amb una religió d'arrels força primitives molt popular entre els descendents dels recolectors de petxines: el sintoisme.

Algú l'ha definit com una mescla de natura politeista i veneració dels avantpassats. La fascinació per l'ecosistema i els fenomens naturals desemboquen en una desfilada de divinitats. Sol, rius, muntanyes, arbres i, fins i tot, sons, integren un panteó divers i densament poblat d'entitats superiors i animals totèmics.

D'entre totes aquestes bestioles hem simpatitzat amb el tanuki, un cànid emparentat amb els ossos rentadors que es representa brandant una ampolla de sake i equipat amb uns testicles gegantins. És el patró dels espectacles i la gresca, i protegeix dels incendis i dels robatoris. Les seves estàtues adornen rebedors de cases i temples però en saber que hi havia dos primitius occidentals passejant pels boscos d'Arashiyama, aquest exemplar de tanuki va venir-nos a saludar.

Viatge prehistòric

Fa més de 80.000 anys a les costes del Mar Roig hi habitava un grup d’humans que dedicaven el seu temps lliure al nutritiu passatemps de caçar i buidar cloïsses. Un augment brusc de la salinitat va fer que les petxines fugissin d’aquells verals i, darrera seu, els recol·lectors de closques.

Així, cercant escopinyes i mol·luscs bivalves, l’ésser humà començava un procés expansió per totes les latituds del globus terraqui. Pel camí, alguns van substituir la dieta de la closca per la dieta del mamut. Però els que perseveraren pel camí de les petxines, arribaren a una illa on diuen que el sol neix cada dia.

Aprofitarem aquestes vacances per visitar el punt final d’aquest viatge prehistòric que va durar més de 30.000 anys. Per escurçar camí, enlloc de resseguir la costa, ens enfilarem a dalt d’un un núvol i sobrevolarem la línia geodèsica (que ens ha dit l'home de Mata que és la distància més curta entre dos punts).

Erem gegants

Un dels grans misteris íbers que encara no han estat revelats fa referència a la religió que professaven els nostres ancestres. Arqueòlegs i savis diversos no han reeixit en l'intent de descobrir un panteó íber a l'estil del grec o del romà. Això és així perquè les nostres divinitats són molt antigues. Anteriors, fins i tot, a la paraula Déu.

Abans dels deus indoeuropeus hi havia els deus primigenis, éssers poderosos i sobrenaturals. Els seus noms i la seva història s'han perdut en l'assimilació. Això no obstant, una tècnica de recerca que Amusic Ganivet ha descobert en el captiveri acadèmic li ha permès fer una aproximació interessant al tema. Es tracta dels "estudis culturals". Segons Althusser (el pare d'aquesta criatura metodològica), les manifestacions culturals són una font imprescindible per conèixer al detall una societat.

Un exemple ben clar el trobem a la Ilíada d'Homer. Més enllà de la còlera d'Aquiles per la perdua del seu amant, aquest poema èpic ens parla de l'enfrontament de dues potències, una d'origen indoeuropeu i una altra establerta a la mediterrània oriental. A part dels interessos econòmics que podien haver originat el conflicte bèlic hi havia un enfrontament cultural del que esdevindria un nou panteó, un nou culte. Així es com s'ha interpretat la lluita paral·lela que duen a terme els deus.

Si ens mirem desde el mateix prisma la cosmogonia d'Hesiode, veiem com Zeus i la seva estirp s'imposa a uns éssers atàvics i primigenis: els titans i els gegants. Aquests darrers són els enormes fills de Gea (la mare terra) i estan dotats d'una força superior. No trobem titans a les nostres tradicions populars però si que abunden els contes i les llegendes poblades d'éssers sobredimensionats. Això és així perquè formen part de la nostre religió prehistòrica.

No voldriem acabar aquest post sense citar una reveladora oració primitiva que el poeta català Mossén Cinto Verdaguer recull al poema èpic que duu per nom L'Atlàntida.

"Fórem gegans", morint-se digué: "nostra alenada

féu suar a la terra de por i ploure sang;

la coma que aturar-nos volia era arrassada,

i els boscos i mar ample no ens en eren entrebanc.

Per una república primitiva de Catalunya

Proposta per l'estatut: el que li cal a la terra dels nostres ancestres és un canvi radical. Només quan haguem enderrocat les lleis romanes i foragitat l'invasor romà tornarem a ésser. No ens cal aquest invent indoeuropeu que ara es diu estat i abans es deia república. Volem que la cosa pública s'administri segons lleis prehistòriques i primigènies. Volem una república primitiva de Catalunya.

Amusic Ganivet, capturat!

Per raons que ara no venen al cas, Amusic Ganivet ha estat apresat pels romans i venut com a esclau a una acadèmia propietat de l'Imperi i, per tant, finançada amb els diners de l'estipendi. El que fora un guerrer indòmit i primitiu viu ara la humiliació de veure's convertit en un esclau dels acadèmics.

Des d'aquest modest blog intermitent jura venjança i trama un pla per recuperar la llibertat i, de passada, acabar amb la vida dels seus captors.

Ai! pobres patricis. Ben aviat canviareu la toga per la mortalla.

Els ceretans

D’entre les principals ètnies i comunitats ibèriques que les fonts grecoromanes (puaj) ubiquen a la Catalunya prehistòrica, els ceretans o cerretans encara constitueixen un misteri pels investigadors.

Sabem, per exemple, que els seus territoris s’estenien més enllà de l’actual comarca de la Cerdanya, la qual deu el nom als seus primitius habitants. També és molt reconeguda la seva perícia xarcutera, així ho reflecteixen els escrits d’Estrabó i Marcial (puaj, puaj). Tant és així, que la qualitat dels seus pernils va duur l’invasor romà a construir la "strata ceretana", una via pavimentada que permetia l’expoli de viandes prehistòriques cap a la urbs romana.

La nostra breu estada a les terres ceretanes ens ha permès recollir algunes dades sobre aquesta tribu que algunes fonts, entre elles Bosch i Gimpera, relacionen amb els ausetans:

-Els ceretans són una tribu de nòmades transhumants que pasturen animals bovins a les valls del Pirineu.

-Els animals totèmics dels ceretans són, per tant, els bous i les vaques, als qui veneren amb delit i munyen amb delicadesa. Encara avui (com es pot observar a la fotografia), marquen els límits del seu territori amb cranis del gènere boví.

-El procés de romanització-urbanització del territori viu un dels moments més intensos. Hi ha pocs ceretans primitius i el pocs que hi ha s'amaguen en isolades cabanes de pastor.

Tot plegat ens permet formular la hipòtesis de que els llegendaris pernils dels ceretans no eren de porc sinó de vaca. Així, enlloc de parlar de pernil estaríem parlant d’una vianda molt semblant a la “cecina” que els maldestres paladars romans no van saber identificar. El clima sec i ventós de la Cerdanya, l’altitud i les fredes temperatures hivernals són les idònies per la curació d’aquest embotit que per raons que ens són totalment desconegudes s’ha deixat de produir a la zona. Sospitem que la culpa la tenen els romans.

Ens agradaria que el govern del tripartit fes una cosa bona pel país i aboqués recursos per la recuperació d'aquesta vella i primitiva tradició xarcutera.

El dia de la marmota

Als primitius ens agrada celebrar el solstici d’estiu tot pujant una muntanya. Té quelcom de ritual, ja que quan hom s’enfila cap al cel, s’acosta a la llar dels deus ancestrals i la seva força, es deixa notar pels humans més observadors.

Fidels a la tradició, volíem pujar un cim màgic que es troba en territori dels ceretans. En una altra ocasió parlarem dels ceretans, una tribu primitiva que l’eminent Bosch i Gimpera creu vinclada amb els ausetans. El cas és que l’escalada ritual va convertir-se en una inesperada experiència màgica, quasi mística diríem.

L’ascensió començà sota un sol de justícia que posava a prova la nostra determinació. Dues aus majestuoses, probablement trencalosos, vigilaven els nostres passos i ens encerclaven amb el seu vol. A mesura que ens apropàvem al cim, uns núvols foscos tapaven el cel: amenaçava tempesta. En aquell moment, varem entendre que les forces del cel i de la terra no volien que coronéssim aquell pic. Aturàrem el nostre pas a la carena i, tot gaudint de l’espectacle natural, vam fer un àpat modest i reparador.

Havíem fet cas a les senyals i, encara que el cim estava més a prop que mai, respectàvem els designes divins tot emprenent el camí de tornada. La nostra actitud devota, respectuosa i humil va obtenir un premi sorprenent. Dos xiscles forts i aguts van ressonar a les parets de la coma del Puigmal. 250 passes davant del nas, una salvatgina s’havia posat dempeus per saludar-nos. Era una marmota, un mustèlid que habita en paratges muntanyencs i solitaris. Durant uns minuts vam establir una comunicació primitiva amb la marmota que xisclava i aixecava la pota com a mostra de bona voluntat. Quan ens ho vam haver dit tot, el mamífer pelut va desaparèixer davant els nostres ulls. Tot i així, no va ser prou ràpida per esquivar l’objectiu de la nostra càmara com prova la imatge que acompanya aquestes línies.

Sens dubte, un encontre ple de bons auguris prehistòrics, ja que la marmota és cosí germà de la llúdriga, l’animal totèmic que protegeix a Amusic Ganivet i V, la princesa tartèssica que l’acompanya en la seva lluita incessant contra l’element romà.

La jornada es va acabar d’arrodonir amb tres deïtats primitives disfressades d’isard que van venir a acomiadar-se i a dir bon viatge. També tenim proves documentals. Que els esperits dels mustèlids us acompanyin.

El retorn d'Amusic Ganivet

En contra del que proclama l’enemic romà, Amusic Ganivet (la i és tònica) segueix viu i no ha estat capturat. Res més lluny de la realitat. Segons afirmen diversos excursionistes dominicals, i ell mateix en aquest blog, se l'ha vist pels boscos de la Serra de Collserola tot caçant senglars.

Com els lectors més fidels ja hauran suposat, el motiu de l’aturada que ha patit lavacacega no és cap altre que la Setmana Santa. En aquesta maleïda època de l'any, els romans prenen els carrers de les viles catalanes per participar en estranyes processions que formen part del ritual catòlic, apostòlic i romà.

És sabut que l’invasor no es conforma amb els fòrums i vies urbanes i que durant aquests dies imposen la quota romana en els mitjans de comunicació de l’imperi. Davant la perspectiva d'haver de patir un augment de la activitat romanitzant, Amusic Ganivet decidí travessar els límits de l’imperi romà i visitar la terra dels frisons, uns barbars racionals que viuen per sota del nivell del mar i mengen formatge en abundància.

Més endavant parlarem abastament de com l’absència de romans ha afavorit el desenvolupament de la regió i ha permès que els frisons siguin una gent, neta, desvetllada i feliç. Aquestes ratlles són, simplement, per dir tres coses:

1) Amusic Ganivet està viu i planta cara als romans.

2) La religió catòlica forma part de l’herència romana. És perillosa i perversa

3) Amusic Ganivet ha publicat un article a MundoCruel.com. Va de com els romans fan i desfan a Barcino.

El ritual del Strip Tease primitiu

El primitiu acte de treure's la roba abans d'anar al llit adquirí un important grau de sensualitat en l'apogeu de la cultura íbera, la cultura de la Catalunya primitiva. Això no obstant, seria injust adjudicar-nos aquest invent en exclusiva, doncs creiem que el strip tease es popularitza molt abans, amb la domesticació del foc per part dels homínids. Un fet que l'eminent catedràtic de prehistòria Eudald Carbonell situa ara ja fa aproximadament 400.000 anys.

A partir d'aquell moment, despullar-se i passar fred s'alliberen de la relació causa efecte que havien mantingut fins aleshores. La nuesa propicia un seguit d'activitats lúdiques i rituals que estimulen l'acte reproductiu i, per tant, propicia el creixement i l'expansió de les poblacions humanes arreu del globus terraqui. El Strip Tease forma part, al nostre entendre, del ritual d'aparellament prehistòric.

Als íbers ens agrada molt practicar-ho en la intimitat de la barraca i consagrem el ritual a la divinitat de les potes negres, patrona de l'erotisme i la sensualitat primitiva i predecessora de la verge de Montserrat. L'acte comença amb el mascle assegut davant de la foguera devorant un senglar rostit. La femella entra a la cambra disfressada de gat mesquer femella o, en ocasions especials, vestint un conjunt de llenceria de pell de llúdriga. Amdós mamífers són animals totèmics relacionats amb la deesa de les potes negres.

En els primers compassos de la cerimònia, el mascle simula desinterès. La femella respon a la provocació iniciant una dansa de moviments pèlvics sinuosos i sincopats. El mascle ja no pot disimular més i s'afegeix al ritual perseguint a la gateta (o la llúdriga) al voltant de l'estança mentre profereix un ampli ventall de sons guturals. Ella no es deixa atrapar i es va desprenent de la poca roba que duu fins que només li queden unes mitges negres. En aquest moment la divinitat de les potes negres ja ha beneit la unió primitiva i l'escena evoluciona de manera lògica.

Catalunya contra Roma (Introducció)

Una de les idees d’Amusic (la i és tònica) Ganivet que més comentaris (a favor i en contra) ha desvetllat, és l'afirmació de que l’Imperi Romà encara està vigent i que aquest és la principal amenaça que afronta la humanitat en general i la catalanitat en particular.

Els nostres detractors es refugien en tesis historiogràfiques romanes per argumentar que l'imperi deixà d'existir oficialment l'any 1453, data de la caiguda de Bizanci (capital de l'Imperi Romà d'Orient). Tenim arguments científics per desmuntar aquestes informacions i demostrar que la caiguda de l'Imperi Romà és una més de les estratagemes que els romans fan servir per passar inadvertits i dominar-nos desde la penombra de la història. Això, que sens dubte és una mala noticia, no ens ha de fer caure en el fatalisme. De la mateixa manera que Roma viu i ens perjudica, alguns elements de la nostra cultura primitiva han sobreviscut al procés romanitzant. Ens hem d'aferrar a ells per conservar la nostra identitat. Només així impulsarem el fenomen imparable de la renaixença primitiva. Sota la llum de la prehistòria els catalans tornarem a ser. Lliures i primitius ningú ens podrà doblegar.

Tots aquests plantejaments els desenvoluparem abastament en el llibre d'Amusic Ganivet que es titularà "Catalunya contra Roma, la guerra dels 2.000 anys i escaig" que ben aviat veurà la llum. No obstant, no desaprofitarem la oportunitat d'avançar alguns arguments prehistòrics en aquest bloc. Tenim, per tant, dos missions a complir: demostrar la persistència de l'element romà en la Catalunya d'avui en dia i impulsar la cultura prehistòrica dels catalans. Primer, però, caldrà identificar-los. Tot això ho farem per entregues en aquest bloc que porta el nom d'un dels animals totèmics dels nostres ancestres.

El senglar florestí

Ahir vàrem ser convidats a una calçotada primitiva. L'amfitrió era un laietà amic nostre que viu en un poblat ocult en un turó. Així com els ausetans ens refugiem a la ciutat mai trobada d'Ausa, els laietans s'amaguen als boscos de la serra de Collserola. Va ser una jornada memorable, prehistòrica.

Els més treballadors de la tribu van encendre un gran fum per rostir 350 calçots. Les sacerdotises, consagraren un romesco. Els molts convidats que hi havia van col·laborar portant vi i carn d'animals que havien caçat. Com a bons ausetans, nosaltres honoràrem el nostre amic amb uns quants quilos de botifarra.

Els primitius sabem que els aliments són més bons si es mengen amb els dits i això és el que vam fer. En acabar, procedirem a l'intercanvi de presents amb l'amic laietà. Nosaltres li entregàrem unes ulleres per mirar estels i un gorro fenici. Ell, que sabia que l'animal totèmic dels ausetans és el porc senglar, ens va emocionar regalant-nos un dibuix rupestre d'un senglar florestí que justament el podeu veure sobre aquestes ratlles. Laietans i ausetans han reafirmat els vincles primitius que els uneixen menjant calçots, el vegetal totèmic dels cessetans.

Notes per a un àpat ritual i primitiu

Quan es tracta de recuperar les arrels primitives de la identitat o, si es vol dir d’una altra manera, de la nostra cultura, se'ns fa evident que cal començar per l’element més substancial: la gastronomia.

Ara es parla molt de les creacions culinàries de Ferran Adrià. Ens el venen com un prodigi dels fogons i el renovador de la cuina catalana. No posarem en dubte l'enginy del xef. Simplement, direm que la seva cuina té molt de romana i poc de catalana.

El Sr. Adrià, que té cognom d'emperador romà, deconstrueix els aliments de la mateixa manera que els romans deconstruïren, i deconstrueixen, la cultura prehistòrica del territori català, el que els acadèmics anomenen “substrat preromà”. Com els lectors més fidels ja saben, nosaltres pensem que el principal enemic de la catalanitat és la romanització i, que si volem desenterrar la nostra identitat primigènia, és precís defugir els elements prestats de l'invasor romà i cercar les nostres arrels prehistòriques.

Els pobladors de la catalunya primitiva sabien que l'acte de menjar havia d’ésser una activitat reconstructiva i reconstituent. Aquells homes i dones duien el que ara s’anomena un estil de vida actiu i saludable. Conseqüentment, necessitaven molta energia per fer front al dia a dia i seguien una dieta rica i nutritiva. Ningú pot afirmar que la cuina adriana pugui donar resposta a aquestes necessitats. Ans al contrari, recupera la vella tradició romana de fer passar gana als indígenes per minvar el seu esperit irreductible.

Amb la ferma convicció de que no podem incitar a la revolta contra l'invasor romà sense oferir res a canvi, prometem que tots els que s'alcin contra l'imperi menjaran més, sa i millor gràcies a la recuperació de la tradició culinària pre-romana. I no només això, les menges del substrat tenen el poder de transmetre’ns el mannà dels deus ancestrals que, al contrari del que es pensa la gent, existeixen i són més poderosos que el crist romà.

Com que mentre escrivim aquestes línies una onada de fred siberià assola el territori dels íbers. Per aquesta raó començarem la revolta indígena dels fogons amb un plat primitiu que, a més d'alimentar el cos i l'esperit, foragita el fred: una escudella.

És cosa sabuda per tothom que no hi ha cap plat més nostrat que les sopes i que arreu del món el nostre país és conegut com “la terra d'escudella". El que la majoria ignora és que abans de caure sota el jou romà, les sopes eren un àpat ritual mitjançant el qual els prehistòrics aconseguien imbuir-se d’energia tel.lúrica. Tant és així que a la gran tribu catalana encara es celebra la festa atàvica del solstici d'hivern al voltant d'una escudella de galets.

El ritual soper té, per tant, una doble dimensió: màgica i nutritiva. Això és així perquè les hortalisses i els tubercles estan impregnats de força tel·lúrica i beneits per la mare terra que els ha criat. Els pobladors primitius a l'est de l'Ebre no en tenien prou amb la benedicció de la mare terra, i enriquien el brou amb trossos escollits d’animals totèmics com el porc senglar, el brau, la gallina i el xai. El resultat era una poció que alimentava i protegia dels mals esperits, la grip i el refredat. Encara avui el poder guaridor de l'escudella fa que aquest plat sigui considerat el millor remei contra les passes d’hivern.

Per tal de que els lectors puguin comprovar que el poder dels deus ancestrals resta intacte, els animem a realitzar el ritual tel·lúric que és preparar, i menjar, una sopa torrada amb pilotilles. Àpat nostrat i preromà com pocs.

Ingredients pel Brou:

- 1 nap
- 1 xirivia
- 1 col
- 1 porro
- 1 Api
- 2 o 3 pastanagues
- 1 Pit de gallina vella
- 1 Os de vedella
- Pa torrat

Ingredients per les pilotilles:

- 200 g de carn picada de porc
- 200 g de carn picada de vedella
- 1 ou
- All i Julivert
- Farina

Preparació

Comencem pel brou. Posem a bullir els trossos d'animal totèmic amb aigua abundant. Passada una hora i mitja, hi abocarem les verdures que abans haurem rentat. Taparem l'olla, baixarem el foc i ho deixarem 1 hora fent xup-xup.

Mentrestant barrejarem la carn picada salpebrada, un ou batut i la picada d'all i julivert. Procedirem a elaborar les esferes còsmiques de carn que són les pilotilles amb l'ajuda d'una cullera de postres i un plat amb pols de cereal (farina). Les fregirem amb oli d'oliva.

Colarem el brou i abocarem el pa torrat a l'olla, l'oli d'oliva en el que hem fregit les pilotilles. Passarem el triturador i, després, tirarem les esferes de carn a l'olla. Tastarem, afegirem sal i servirem.