He entregat la citació judicial a un senyor funcionari i m'ha dit que era un "exhort". Jo, que no sé llatí ni entenc de lleis, per si de cas, li he dit que era un fill de puta. El tipus no s'ha inmutat (s'ha de ser molt sofert per exercir l'ofici de funcionari judicial) i m'ha donat un altre paper. Després ja diré que posa en aquest paper. Avui és un dia de per a les celebracions:
Llegim al diari de Girona que un escamot indiket s'ha infiltrat en territori enemic. Ha irromput a la vila d'un patrici i s'ha orinat a la piscina causant un gran perjudici a la instal·lació lúdico-esportiva. Des d'aquí vull donar l'enhorabona al cabdill Bohemi per aquesta important victòria.
Celebre-m'ho tots ensems gaudint aquesta petita joia del cinema primitiu que és: "Les Noies del Bikini al Planeta dels Dinosaures".
Les autoritats romanes m'han localitzat i m'acusen de sedició. Els advocats em recomanen que menteixi, que els segueixi el joc. Però jo no sóc pas d'aquesta mena. Els diré que no reconeixo l'autoritat dels magistrats, que no crec en el dret romà, que em regeixo per lleis prehistòriques i codis ancestrals. Togat, vas errat si creus que m'intimides. Jo tinc un ganivet i no me'l podràs prendre.
Plaça Catalunya, mitjanit. Dues reines mexicanes disfressades de turista estableixen una sincera amistat amb cinc adolescents nordafricans. L'astre crida Amanita Muscaria i una senyora de Ciudad Real es posa contenta. La jovenalla del marroc convida a haixix a les mexicanes, que vibren amb el concert sense entendre res del que diu el bípede cantor. Sona una nova melodia que sí reconeixen. És una cançó per a intelectuals que lloa les bondats del sistema fluvial mesopotàmic. Una de les reines mira a la seva companya amb els ulls brillants i li diu: "¿Te acuerdas Jose?".
En el racó més recòndit d'Internet he tingut un contacte místic, diví. Una venus primitiva m'ha mostrat les seves corves. Ben aviat he comprés que es tractava d'una antiga deesa de la fertilitat i m'ha semblat convenient compartir aquesta visió joiosa amb els prehistòrics i prehistòriques que es perden en aquesta modesta caverna.
Aquest cap de setmana s'ha celebrat el tradicional aplec íber d'Ullastret en el que l'equip d'arqueòlegs ens ha ajudat a interpretar els resultats de les darreres excavacions. Encara que la premsa local avançava el descobriment d'un edifici militar, el que hem pogut imaginar amb més claretat ha estat una barraca d'alt estànding que servia d'habitatge a l'aristocràcia indigeta. 1.043 m2, gran saló de reunions, sortida d'emergència i calefacció de llenya a totes les habitacions. Les parets del saló tenen un estucat blavós que a la senyora de la foto no l'hi ha acabat de fer el pes.Després de la visita et quedes amb una sensació agredolça. El jaciment és ric i encara amaga moltes coses, les excavacions només han destapat un 10% del poblat. Es veu que el pressupost només dona per un mes de feina. Tot plegat demostra que encara vivim en un país governat per romans.Els propers 1 i 2 d'octubre es celebra el 5é cap de setmana ibèric amb activitats especials a tots els jaciments. Trobareu més informació aquí.
Bir bilosbonés batir ibeitikebatir bilosbaskate, laurbimbatir sortikebatir derbatibi bolskokate. Bilosbitibatir lakuarkisbatir derbatibi belesborkate derbatibi. Rkisbatir atinbonesbatirs bonkoka, S. Baibatibi akirtibasbatir belsbetibatir ka u ikade.Irika kolbir be bakontekerRbati(r) beitikebatirtiTranscripció del plom ibèric del poblat del Castell. La imatge, però, correspon a un que hi ha a Ullastret.
Per cicumstàncies que no venen al cas avui he visitat Barcino. Quin poble més estrany. La gent viu amuntegada en barraques verticals i camina molt de pressa . Les noies laietanes s'unten les aixelles amb barres desodorants.L'exit més notable d'aquesta tribu és, sens dubte, la domesticació del gran cuc de terra que utilitzen com a mitjà de transport. La voracitat del monstre és tan gran que el subsòl del poblat és un entramat infinit de galèries subterrànies.Nota: Ens notifica un indiget que els romans han localitzat un dels nostres arsenals secrets i han requisat un bon grapat d'armes. Cap problema, en tenim més.
D’entre totes les verges de ca nostra, no n’hi cap que llueixi amb la mateixa intensitat que la de Montserrat. La singularitat més destacable d’aquesta talla de fusta és el color negre de l’epidermis diví.
Certament es tracta d’un cas excepcional, però no únic. De fet, és un tret força comú entre verges trobades d’arreu del món. Per aquesta raó hi ha qui creu que el color fosc evoca un culte de fecunditat tel·lúric i neolític.
Un exemple ben nostrat d’aquest simbolisme cromàtic el tenim amb la Venus de Gavà, una figura antropomorfa de dimensions reduïdes procedent del jaciment arqueològic de les mines prehistòriques de Gavà. Representa una Venus d’ulls solars i mugrons puntxeguts. És de ceràmica de color negre, està asseguda i té el mateix nas que la morena de la serra. Simples coincidències?
Ha arribat el moment de dir les coses pel seu nom: la Verge de Montserrat la suplantació catòlica d’una Venus primitiva.
Per aquestes raons i moltes més:
Visca la Venus de Gavà!
Visca la Catalunya Pagana!
Si teniu ganes de veure aquest mite eròtic del neolític en directe aquest enllaç us ho posa més fàcil. En aquest altre, trobareu informació sobre les mines prehistòriques
Als ausetans ens agraden molt els bolets. Tant és així, que quan arriba la tardor ens envaeix una follia atàvica i anem a les Guilleries a la cacera d’aquests petits tresors naturals. Rossinyols, rovellons, fredelucs, brumoses, peus de rata, llengües de bou i trompetes de la mort... Tots ens semblen deliciosos. Però el bolet més preuat i exquisit és, sens dubte, el matamosques, també conegut com reig bord, oriol foll o Amanita Muscaria.
Ens el mengem de totes maneres: a la brasa, saltejat amb all i julivert, en truita i, fins i tot, amb el cafè amb llet. De fet, assecats al sol i sucats en una bona tassa de cafè amb llet de bon matí és com més bons resulten ja que així es disfressa el seu gust amarg i vomitiu.El cas és que la seva ingesta no és fa precisament amb finalitats gastronòmiques. Els prehistòrics mengem bolets per eixamplar la nostra percepció i fer visibles follets, mainarons, nans i tot un reguitzell d’éssers simpàtics i juganers. A més, ens proporcionen una força sobrehumana com només la tenen els gegants.
Hi ha qui el considera un metzina perillosa i mortal. El cert és que el matamosques no és apte per tothom. Només les ànimes lliures i primitives de veritat poden consumir-lo sense riscos.
En aquest enllaç trobareu el manual d'instruccions (en anglès) de l'Amanita Muscaria.
Els carpetans i els vetons són dues tribus primitives que campen alegrement pel territori que s'esten entre els rius Duero i Guadarrama. Poca cosa sabem d'aquesta bona gent. Les seves viles s'assenten en terrenys abruptes i escarpats. Els seus habitants viuen en coves (artificials o naturals) modestament equipades. Els que treballen (pocs) es dediquen a la transhumància d'animals banyuts. Els invasors romans, i tots els que han vingut al darrere, els han considerat una colla de salvatges analfabets i curts de gàmbals. Ens sembla una greu falta de consideració: carpetans i vetons són uns artistes molt grans.Per tot el seu territori de pastura hi trobem unes escultures descomunals i rudimentàries que la gent d'allí anomena "bichas", "verracos" o "Toricos". El significat d'aquestes singulars manifestacions artístiques ens és totalment desconegut, però la seva bellesa elemental mereix una mica més de consideració per part d'aquells que fan servir l'adjectiu "carpetovetònic" de forma pejorativa.Tots aquells interessats en l'art carpetà-vetònic poden gaudir de les imatges que hi ha en aquesta pàgina (el disseny i la navegació són força primitius).
Com diria un bon catòlic, els primitius sóm gentussa pagana per definició. No obstant, avui voldria afegir-me a tota la patuleia cristiana i felicitar a totes les Núries, Queralts, Saluts, Font Romeus, Meritxells i etcèteres que celebren la seva onomàstica el dia d'avui.
La categoria de les "Verges Trobades" engloba un seguit de Mares de Déu venerades a partir de la troballa d'una figura religiosa en un lloc insospitat. Al fons d'una caverna, enterrada en un camp, amagada en unes branques... El fenomen es reprodueix arreu del món. Molt sovint, l'encontre ve acompanyat de fenomens sobrenaturals. En d'altres ocasions és totalment accidental.
Quan succeix un fet tan inusual sempre apareix un capellà que explica que, en realitat, és tracta de la Mare de Déu. D'aquí que l'increible Jesús destaqui per ser l'home amb més mares del món i totes elles verges.
Per tant, el que la tradició catòlica, apostòlica i romana ha disfressat de Mares de Déu trobades, no són cap altre cosa que divinitats prehistòriques, femenines i terrestres que els nostres ancestres adoraven amb devoció. Els savis les relacionen amb el culte a la mare terra i els ritus de fertilitat.
En definitiva, que avui és el dia de la mare terra i una dolça pluja li dona la benvinguda.
No voldria acabar aquest post sense recomanar un enllaç que aplega un seguit de posts dedicats a l'arqueologia de la venus prehistòrica del bloc Barcelonetes. D'allí hem manllevat la pintura rupestre que acompanya aquestes ratlles.
Gran part del poc que saben els historiadors sobre les investigacions antigues prové de la investigació arquelològica en tombes i enterraments. L'existència de ritus funeraris més o menys complexos ha servit als acadèmics per bastir tot tipus de teories i per demostrar que els humans prehistòrics ja sabien que després de la vida terrenal hi havia un viatge al més enllà.
El llegat monumental dels pobles del megalític evidencien una societat complexa i amb una notable capacitat de mobilització. Com si no podien afrontar construccions tan difícils i enginyoses com el dolmen que encapçala aquest post?
Així, tombes i enterraments esdevenen pels arqueòlegs un indicador que testimonia el grau de complexitat d'una civilització i aporten pistes importantíssimes sobre la cultura i les creences de pobles perduts en la boira del temps. Un exemple ben clar el trobem en les piràmides dels faraons que han permès imaginar un Egipte gran amb una cultura rica i plena.
El dia que els arqueòlegs del futur procedeixin a excavar els nostres cementiris per construir-hi una autopista de 10 carrils descobriran una civilització petita, pobre i material. Res a veure amb els anys daurats de l'espècie quan els home jeien sota terra acompanyats d'un parell d'ullals de Mamut.
Quan m'arribi l'hora voldria acomiadar-me de la meva gent amb un ritual primitiu i modest. Una incineració que facilitaria el transport les meves restes al recinte sagrat de Savassona (el savassonés). Des de dalt de les pedres de St Feliuet les meves cendres volaran. Me n'aniré amb el vent i la meva matèria es fondrà amb la terra, mare primigènia dels primitius.
Benaurats companys prehistòrics, troglodites i altres despistats que venen a distreure's en aquest modest bloc,Amusic Ganivet torna després d'unes vacances de primitiu que han consistit en un viatge per contrades llunyanes i en uns dies de tranquilitat megalítica en terres ceretanes. Allí, en una cova que ens han deixat, hem sentit la crida ancestral i hem gaudit la vida en primitiu.
L'estada també ha servit per explorar Eina, una amicable localitat ceretana on fa uns quants milers d'anys visqué un grup humà amb una marcada inquietud momumental. Tres dòlmens, un mènhir i un pont megalític en són la prova més evident.
