Un dels grans misteris íbers que encara no han estat revelats fa referència a la religió que professaven els nostres ancestres. Arqueòlegs i savis diversos no han reeixit en l'intent de descobrir un panteó íber a l'estil del grec o del romà. Això és així perquè les nostres divinitats són molt antigues. Anteriors, fins i tot, a la paraula Déu. Abans dels deus indoeuropeus hi havia els deus primigenis, éssers poderosos i sobrenaturals. Els seus noms i la seva història s'han perdut en l'assimilació. Això no obstant, una tècnica de recerca que Amusic Ganivet ha descobert en el captiveri acadèmic li ha permès fer una aproximació interessant al tema. Es tracta dels "estudis culturals". Segons Althusser (el pare d'aquesta criatura metodològica), les manifestacions culturals són una font imprescindible per conèixer al detall una societat. Un exemple ben clar el trobem a la Ilíada d'Homer. Més enllà de la còlera d'Aquiles per la perdua del seu amant, aquest poema èpic ens parla de l'enfrontament de dues potències, una d'origen indoeuropeu i una altra establerta a la mediterrània oriental. A part dels interessos econòmics que podien haver originat el conflicte bèlic hi havia un enfrontament cultural del que esdevindria un nou panteó, un nou culte. Així es com s'ha interpretat la lluita paral·lela que duen a terme els deus. Si ens mirem desde el mateix prisma la cosmogonia d'Hesiode, veiem com Zeus i la seva estirp s'imposa a uns éssers atàvics i primigenis: els titans i els gegants. Aquests darrers són els enormes fills de Gea (la mare terra) i estan dotats d'una força superior. No trobem titans a les nostres tradicions populars però si que abunden els contes i les llegendes poblades d'éssers sobredimensionats. Això és així perquè formen part de la nostre religió prehistòrica. No voldriem acabar aquest post sense citar una reveladora oració primitiva que el poeta català Mossén Cinto Verdaguer recull al poema èpic que duu per nom L'Atlàntida."Fórem gegans", morint-se digué: "nostra alenada
féu suar a la terra de por i ploure sang;
la coma que aturar-nos volia era arrassada,
i els boscos i mar ample no ens en eren entrebanc.
