dilluns, de juny 27, 2005

Els ceretans


D’entre les principals ètnies i comunitats ibèriques que les fonts grecoromanes (puaj) ubiquen a la Catalunya prehistòrica, els ceretans o cerretans encara constitueixen un misteri pels investigadors.

Sabem, per exemple, que els seus territoris s’estenien més enllà de l’actual comarca de la Cerdanya, la qual deu el nom als seus primitius habitants. També és molt reconeguda la seva perícia xarcutera, així ho reflecteixen els escrits d’Estrabó i Marcial (puaj, puaj). Tant és així, que la qualitat dels seus pernils va duur l’invasor romà a construir la "strata ceretana", una via pavimentada que permetia l’expoli de viandes prehistòriques cap a la urbs romana.

La nostra breu estada a les terres ceretanes ens ha permès recollir algunes dades sobre aquesta tribu que algunes fonts, entre elles Bosch i Gimpera, relacionen amb els ausetans:

-Els ceretans són una tribu de nòmades transhumants que pasturen animals bovins a les valls del Pirineu.

-Els animals totèmics dels ceretans són, per tant, els bous i les vaques, als qui veneren amb delit i munyen amb delicadesa. Encara avui (com es pot observar a la fotografia), marquen els límits del seu territori amb cranis del gènere boví.

-El procés de romanització-urbanització del territori viu un dels moments més intensos. Hi ha pocs ceretans primitius i el pocs que hi ha s'amaguen en isolades cabanes de pastor.

Tot plegat ens permet formular la hipòtesis de que els llegendaris pernils dels ceretans no eren de porc sinó de vaca. Així, enlloc de parlar de pernil estaríem parlant d’una vianda molt semblant a la “cecina” que els maldestres paladars romans no van saber identificar. El clima sec i ventós de la Cerdanya, l’altitud i les fredes temperatures hivernals són les idònies per la curació d’aquest embotit que per raons que ens són totalment desconegudes s’ha deixat de produir a la zona. Sospitem que la culpa la tenen els romans.

Ens agradaria que el govern del tripartit fes una cosa bona pel país i aboqués recursos per la recuperació d'aquesta vella i primitiva tradició xarcutera.

diumenge, de juny 26, 2005

El dia de la marmota

Als primitius ens agrada celebrar el solstici d’estiu tot pujant una muntanya. Té quelcom de ritual, ja que quan hom s’enfila cap al cel, s’acosta a la llar dels deus ancestrals i la seva força, es deixa notar pels humans més observadors.

Fidels a la tradició, volíem pujar un cim màgic que es troba en territori dels ceretans. En una altra ocasió parlarem dels ceretans, una tribu primitiva que l’eminent Bosch i Gimpera creu vinclada amb els ausetans. El cas és que l’escalada ritual va convertir-se en una inesperada experiència màgica, quasi mística diríem.

L’ascensió començà sota un sol de justícia que posava a prova la nostra determinació. Dues aus majestuoses, probablement trencalosos, vigilaven els nostres passos i ens encerclaven amb el seu vol. A mesura que ens apropàvem al cim, uns núvols foscos tapaven el cel: amenaçava tempesta. En aquell moment, varem entendre que les forces del cel i de la terra no volien que coronéssim aquell pic. Aturàrem el nostre pas a la carena i, tot gaudint de l’espectacle natural, vam fer un àpat modest i reparador.






Havíem fet cas a les senyals i, encara que el cim estava més a prop que mai, respectàvem els designes divins tot emprenent el camí de tornada. La nostra actitud devota, respectuosa i humil va obtenir un premi sorprenent. Dos xiscles forts i aguts van ressonar a les parets de la coma del Puigmal. 250 passes davant del nas, una salvatgina s’havia posat dempeus per saludar-nos. Era una marmota, un mustèlid que habita en paratges muntanyencs i solitaris. Durant uns minuts vam establir una comunicació primitiva amb la marmota que xisclava i aixecava la pota com a mostra de bona voluntat. Quan ens ho vam haver dit tot, el mamífer pelut va desaparèixer davant els nostres ulls. Tot i així, no va ser prou ràpida per esquivar l’objectiu de la nostra càmara com prova la imatge que acompanya aquestes línies.

Sens dubte, un encontre ple de bons auguris prehistòrics, ja que la marmota és cosí germà de la llúdriga, l’animal totèmic que protegeix a Amusic Ganivet i V, la princesa tartèssica que l’acompanya en la seva lluita incessant contra l’element romà.

La jornada es va acabar d’arrodonir amb tres deïtats primitives disfressades d’isard que van venir a acomiadar-se i a dir bon viatge. També tenim proves documentals. Que els esperits dels mustèlids us acompanyin.